Mons i vides paral · leles

Sempre he sostingut  que hi ha mons paral · lels a aquest.


L'explicaré. Hi ha diversos universos que transcorren al mateix temps que aquest, on no totes les vides que vius són iguals ni tots els escenaris idèntics. Aquí, en aquest en el qual estem tu i jo, en aquest en el que t'estic escrivint un mail en pijama i amb una cua d'embolics, estem vivint una sola de les vides possibles. Potser no és dolenta, perquè no passem gana, ni fred i tenim un sostre i fins a un cotxe amb el qual anar a la feina.Però tampoc és immillorable, no passem les vacances en un iot ancorat a Aruba ni tenim el remei definitiu per curar als que més volem si emmalalteixen. Però en cadascun de la resta dels mons, els nostres altres jo corren diferents tipus de sort. En uns, estimarem profundament la nostra feina i això ens farà feliços de per vida ... en altres, mendigarem als carrers el nostre sopar de cada dia i això farà que mai experimentem el sentiment de plenitud. Seria el més just que cada un de nosaltres tingués un jo en cada escenari de tots els possibles. Em neg a pensar que mentre uns, per simple sort en néixer, tenen una mare que els dóna una clotellada quan la necessiten, mentre altres viuen tota la seva vida sense saber què se sent en tenir una mare, molt menys una mare que sap quan donar  clotellades. Així sense més, sense experimentar l'altre extrem.


En cada un dels altres universos som nosaltres mateixos i encara que en cada un hàgim evolucionat d'una forma diferent, som, en essència, la mateixa persona. Així que, si mors en un: GAME OVER, mors en els altres. M'agrada perfeccionar aquesta teoria meva, fantasiejant amb que els infarts, morts sobtades i altres comiats inesperades passen, en realitat, perquè el teu altre jo ha mort en aquest instant en un altre univers per causes molt més lògiques que el fet absurd que una part de cos ha fallat, així sense més.


Et cont tot això, perquè si aquesta teoria fos certa, un altre tu podria estar just ara assegut al costat d'un altre jo en un cinema  veient, per exemple, un documental sobre els senyors de la guerra al sud d'Àfrica. Per exemple també, el meu altre jo podria haver-te mirat de reüll quan les escenes em fessin plorar.


Potser fessin falta dues vides més perquè jo em decidís a preguntar què t'ha semblat el documental, quan al final comencessin els crèdits. I potser dues més per a demanar-te que em convidessis a un capuccino a la cafeteria més propera. Complicat, però podria passar, de fet, podria estar passant mentre llegeixes aquest mail i em visualitzes en pijama i sense pentinar. I potser, en aquest paral · lel no hi ha persones, ni per la teva part ni per la meva, que poguessin molestar-perquè tu i jo prenguéssim un capuccino a la cafeteria més propera i parléssim dels senyors de la guerra al sud d'Àfrica. I jo podria mirar-te parlar, fent com que els teus ulls em semblen d'allò més normal i que la teva timidesa no em mata. I tu podries dir-me que si em ve de gust acompanyar-te demà a menjar gelat de stracciatella a una gelateria nova del centre. I jo voler.