Moltes
vegades, molts de nosaltres, veient la televisió, ens fem creus en
veure que genis super-preparats encatifen els quatre punts cardinals
d'aquest planeta. Espanyols i mallorquins en particular preparadíssims que han hagut de marxar darrere d'un futur que aqui se'ls veda.
Molts
de nosaltres, moltes vegades, ens retorcem el semblant quan aquest, o
aquesta que apareix, és veí, amic, familiar o conegut. No parem de preguntar perquè una persona amb un potencial immens ha de marxar.
Tots nosaltres, ens sentim humiliats, ferits, maltractats quan
persones que amb prou feines saben ajuntar les paraules per explicar com
s'han posat l'últim pírcing, ens bufetegen amb els diners que guanyen
sent la vergonya de molts i l'ídol de pocs.
Quantes
vegades, ens hem preguntat en quin moment la mediocritat li va guanyar
la partida a l'honestedat, al sentit del deure, del sacrifici, a la
postergació de l'èxit com a via per valorar el que s'ha aconseguit. Al premi que hauria de tenir el mèrit i la capacitat.
Cap d'aquests valors s'assoleix sense constància, esforç i sacrifici. Aquest mèrit, aquesta capacitat, són les principals traves a la mediocritat. És mediocre el que creix a l'ombra del que mana, el que no qüestiona, i el que obeeix sense pensar. Quan
aquest comportament es perpetua la mediocritat qualla com a forma de
govern, oblidant perquè es governa i constituint la mediocritat un fi en
si mateixa. La seva perpetuació.
No esperin que els mediocres vulguin envoltar-se dels millors. No suporten l'ombra que aquests els produirien. Els millors seguiran anant on sí es valora el mèrit i la capacitat.
Tots els moixos sabem que tenir un humà pot ser, de vegades, de gran utilitat. Saben
com encendre la calefacció, se'ls dóna bé fer caramulls de roba
neta perquè facem la migdiada, i tenen molt bon gust a l'hora de
triar els teixits de les sofàs i cortines perquè els puguem
esgarrapar. Però hi ha moments en què ens posen dels nervis ... Aquest és el
top de les formes que tenen els humans de treure'ns de polleguera els moixos:
Obliden que la cuina és sinònim de menjar ... sempre
Tant me fa si estan a la cuina només per preparar-se un cafè o per cercar una bombeta de baix consum. Qualsevol
que s'acosti el més mínim al meu menjar hauria de saber
que m'ha de alimentar en aquest precís instant, no importa l'hora del
dia ni el molt que hagi menjat. L'única forma que tinc de fer recordar es enredar entre els seus peus i plorar tractant de donar pena. Ni amb aquestes ho enxampen ... No s'assabenten!
No saben apreciar els regals
Quan
em sento especialment generós, o veig que els meus humans estan
menjant, m'agrada portar-los un petit record de les meves aventures
nocturnes. A vegades, fins i tot m'asseguro que el seu regal estigui encara mig viu, perquè puguin gaudir del plaer de perseguir-lo. No obstant això, mai se'ls veu especialment contents. Ho he intentat de totes les maneres: des de ratolins fins a ocells; està clar que són molt perepunyetes amb els sabors ... en fi!
Tanquen les portes
Sé
que em pas al voltant del del dia dormint, sense moure del lloc,
però això no vol dir que no m'agradi de tant en tant fer una passejada
per la casa i controlar el meu regne. Descobrir durant la meva ronda una porta tancada, és com rebre una bufetada a la cara. No aconsegueixo entendre què pot haver al darrere que jo no pugui ensumar. Us asseguro que si esteu embrutant, desordenant o esquinçant paper en petits trossets ... m'encantaria ajudar-vos!
Estan massa necessitats
De
vegades està bé demostrar alguna cosa d'afecte (per algun motiu, em
sento especialment afectuós quan s'acosta l'hora del sopar ...), però
els meus humans obliden que sóc jo qui decideix quan acaben els mims. Pot
semblar que m'agrada que em acariciïn el cap, però no entenc per què es
segueixen sorprenent quan de sobte em canso que em adorin, i he de
clavar-les ungles per recordar-los que sóc un felí independent. Reconeguem-ho, si haguessin volgut a algú que reparés en ells, almenys un cop al dia ... que haguessin triat un gos!
